viol

wherever music comes from,
it must come through an instrument.
perhaps that is why we love the instrument best
which is most like us—

a long neck,
a throat that loves touch,
gut,
a body that resonates—

and life, the bow of hair and wood
which works us through the necessary cacophonous hours,
which welds dark and light into one deep tone,
which plays us, reluctant, into music.

moya cannon (1956)

final!

—havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. la teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca del pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

rata de la més mala delinqüencia,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, sa excremència!—

glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’europa.
una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975


joan brossa (1919-1998), “poemes escollits” (1995)