desierto estaño
hace frío en el desierto. nunca más nítida la estela, el cazador del cielo, eland. un lecho azul lamina la arena. metalurgia. cada duna una cresta en el mar de domos. frágil sobre la piel, hilar de hielo. recojo lajas líquidas en huevos de avestruz. mordida de escarcha. son púrpuras las yemas, un parpadeo el cálido viento, un ojo ciego el sol naciente.
4 huellas
mm.. sí, el viento aquí es más cálido. ¡por momentos llegan líneas! nunca más nítida la estela ni mejor el momento.
me des-tapo. me des-perezo. dejo atrás la metalurgia de arena y su vida sintética. vuelvo al desierto, un ojo ciego y el rastro del eland.
(saludos,
Dd.)
mmh... no es cálido el viento, sino lo que trae consigo. mercès!
bosquimano
proverbi (de j. salvat-papasseit)
així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
me tienes que prestar "ese" libro del poeta salvado (^_^) de donde sacas estas maravillas.....
un abrazo bosquimano,
ig-natius
ig-natius, por lo pronto te convido uno:
nocturn per a acordió
heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de
l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sobre els cedres sagrats.
quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons;
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.
vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxaraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
i era com un miracle
que estiraba les mans que eres balbes.
i en la boira es perdia el trepig.
vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
ni sabeu l’oració del fanals dels vaixells
--que sòn de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
un abrazo, bosquimano
Publicar un comentario
<< de vuelta al desierto